93 414 55 66
Contacta
Espai socis i amics
Cristina Prieto
És investigadora de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (Campus Clínic-UB)
Edat: 27
Lloc de naixement: Avilés (Astúries)
Mini currículum
Vaig estudiar Llicenciatura Bioquímica i Màster de Biomedicina a la Universitat d’Oviedo. Durant el Màster vaig conèixer la feina que feia el grup de Pablo Menéndez a Granada i vaig aconseguir una beca de l’Institut de Salut Carlos III per realitzar-hi la meva tesi doctoral. Després d’una mica més d’un any a Granada el grup es va traslladar a Barcelona, de manera que el meu treball va continuar a l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, on espero acabar la meva tesi durant l’any que ve.
4 adjectius que et defineixin:
“Cabezona” (com diu el meu pare), despistada, empàtica i de vegades massa transparent.
– Recentment acabes de publicar un article científic titulat “Activated KRAS cooperates with MLLAF4 to promote extramedullary engraftment and migration of cord blood CD34 + HSPC but is not sufficient to Initiate leukemia” a la revista Cancer Research”. De què es tracta?
La translocació MLL-AF4 és el marcador genètic característic d’una leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) especialment agressiva que afecta nens de menys d’un any i presenta baixa resposta a quimioteràpia, reduint els nivells de supervivència d’aquesta malaltia a un 30%.
A dia d’avui no ha estat possible generar un model d’estudi que “imiti” aquesta leucèmia, pel que no se sap si la MLL-AF4 és capaç de generar la malaltia “per si mateixa”, o per contra necessita la presència d’una segona mutació que iniciï el procés leucèmic. Gràcies a l’anàlisi del genoma d’aquests pacients, sabem que un 40% d’ells presenta mutacions en el gen KRAS i a més a més aquesta mutació es relaciona amb un pitjor pronòstic de la malaltia.
Per aquesta raó, el nostre objectiu en aquest treball ha estat estudiar l’efecte de la mutació del gen KRAS en presència de MLL-AF4, per tal d’esbrinar si tots dos col·laboren en el procés leucèmic. Mitjançant assajos in vivo i in vitro hem comprovat que el gen KRAS i la MLL-AF4 no cooperen per generar leucèmia, encara que la mutació en KRAS augmenta la capacitat de migració de les cèl·lules envaint teixits extra medul·lars (fetge, melsa i sang perifèrica) i el sistema nerviós central . En conjunt, els nostres resultats apunten que KRAS no coopera amb MLL-AF4 en l’inici del procés leucèmic, sinó que adquireix un paper important en el manteniment del tumor.
– Ens pots resumir una mica amb paraules simples i fàcils d’entendre les investigacions que portes a terme al IJC?
La meva tesi està centrada en l’estudi de la leucèmia limfoide aguda (LLA) pro-B del lactant, un tipus de leucèmia especialment agressiva, ja que afecta nens menors d’un any i presenta uns nivells molt baixos de supervivència. L’objectiu del meu treball és estudiar diferents factors que puguin afectar l’agressivitat d’aquesta leucèmia, com és el cas de la mutació de KRAS. Actualment estic estudiant l’efecte d’una altra proteïna, anomenada NG2, en el desenvolupament d’aquest tipus de leucèmia. L’objectiu d’aquests projectes és trobar una “diana” que puguem atacar amb fàrmacs específics i frenar així el desenvolupament de la malaltia.
– Per què et vas centrar en l’estudi d’aquest tipus de leucèmia infantil?
Normalment associem càncer amb persones adultes i afortunadament és així en la majoria dels casos. El càncer sol estar relacionat amb l’envelliment, l’acumulació d’ “errors” en les cèl·lules o l’exposició continuada a determinats factors externs. El fet peculiar i terrible d’aquesta malaltia és que es dóna en nens tan petits que és evident que no han tingut temps a patir cap d’aquestes situacions, per la qual cosa a més d’impactat em va resultar cridanera des del punt de vista biològic al tractar-se d’un càncer del desenvolupament.
– Avui dia, a un nadó de 7 mesos li diagnostiquen MLLAF4. Quines possibilitats té de sobreviure? Com seria el seu tractament?
Lamentablement, els índexs de supervivència a 5 anys d’aquest tipus de leucèmia se situen al voltant del 20%, encara que hi ha més factors que determinen un millor o pitjor pronòstic. Al diagnòstic d’aquests nens es classifica la seva malaltia segons diversos paràmetres i cada un dels tipus es tracta de manera específica amb fàrmacs quimioteràpics. S’empra també tractament intratecal, que pretén frenar la invasió del sistema nerviós per part de les cèl·lules leucèmiques.
– Com descriuries un centre de recerca com l’IJC? Per què és interessant?
El més interessant d’un centre d’investigació és la oportunitat de conèixer altres grups que treballen en temes relacionats amb el teu mateix camp i poder aprendre i col·laborar amb ells. L’IJC organitza jornades científiques en què els investigadors posem en comú els nostres últims treballs i sorgeixen aportacions o col·laboracions molt interessants.
– Com és un dia a la vida de la Cristina?
Imagino que molt semblant al de qualsevol persona que tingui la sort de poder treballar, que avui dia és dir molt. Em llevo amb música, agafo el metro direcció al laboratori i allà m’esperen unes quantes hores de treball ja sigui a la sala de cultius cel·lulars, a l’animalari o a l’ordinador. Quan surto arriba el moment de córrer a fer algun encàrrec, cuinar el “tupper” del dia següent mentre parlo amb la família o els amics que estan lluny, acabar una mica de treball si ha quedat pendent, veure una sèrie i al llit.
– Què t’agrada més de la teva feina? ¿I menys?
El que més m’agrada és la sensació d’estar treballant per que algun dia es pugui millorar el pronòstic d’aquesta malaltia. A vegades és difícil tenir-ho present, sobretot perquè la ciència biomèdica no sol donar resultats a curt termini, però és l’única manera de mantenir la il·lusió pel que fem.
El que menys m’agrada és el poc respecte que té la societat en general per la investigació, des de la falta d’inversió per part dels governs fins al “conformisme” que existeix per part dels propis científics, que veiem normal que hi hagi gent treballant gratis o 12 hores al dia amb un contracte de mitja jornada, per ser l’habitual. Serien impensables aquestes condicions en altres àmbits laborals, però es considera que el científic treballa per la seva pròpia formació i experiència i tot sacrifici és poc.
– Quins són els teus reptes en les investigacions que portes a terme pels propers 5 anys?
El meu següent objectiu és demostrar que la proteïna NG2 juga un paper en el desenvolupament de la LLA. Si és així, en un futur es podrien dissenyar fàrmacs específics que frenessin determinats aspectes de la malaltia, com la infiltració de cèl·lules leucèmiques en el sistema nerviós central que són responsables de la majoria de les recaigudes en aquests pacients.
– Com t’agradaria veure’t a tu mateixa d’aquí a 20 anys?
M’agradaria tenir la sort que van tenir els nostres pares: una casa, una feina fixa i una família. Però sent realista això ara sona a utopia, més encara en aquest camp en el qual pensar més enllà de 5 anys és somiar despert. La realitat és que em veig lluny de casa, escrivint projectes i “suplicant” finançament pels propers dos o tres anys.
– Quines qualitats té la investigació en altres països com ara Estats Units que creus que falta a l’Estat espanyol?
La major diferència és la inversió, especialment privada, tot i que no es pot comparar la situació econòmica de tots dos països. A Espanya s’inverteix moltíssims diners en formar grans professionals (científics o de qualsevol camp) que acaben les seves llicenciatures, màsters i doctorats per després haver d’anar a buscar feina als EUA o altres països que sí estan disposats a aprofitar els fruits del seu treball. Un cop més, falla la cultura del “curt termini”.
