15S- Dia Mundial del Limfoma

Avui es commemora el Dia Mundial del Limfoma, una malaltia de la sang que apareix quan els limfòcits T o B, en diversos estats de maduració i fora de la medul·la òssia (normalment en els ganglis limfàtics o en un òrgan), manifesten algun tipus de defecte que, d’una banda, perllonga la seva vida de manera anormal i, de l’altra, fa que es reprodueixin de forma descontrolada.

En general els limfomes són més freqüents en els homes que en les dones i la majoria d’ells es diagnostiquen més freqüentment en l’edat adulta que en la infantil.

Tradicionalment els limfomes es classifiquen en dos grans grups: limfoma de Hodgkin (LH) i limfoma no Hodgkin (LNH).

Els limfomes no Hodgkin es poden classificar segons la velocitat del seu creixement (la seva agressivitat): limfomes agressius i indolents. Els limfomes agressius es desenvolupen molt ràpid, però són més sensibles als tractaments i es poden curar aproximadament en tres quartes parts dels casos. Els indolents són molt més lents, progressen més lentament, però són menys curables de forma definitiva, encara que els pacients poden viure molts anys pràcticament sense símptomes a causa dels nous tractaments.

Com existeix una gran varietat de tipus de limfomes, els símptomes són de diverses classes i els tractaments són molt diversos depenent del tipus específic de limfoma. Com exposa el Dr. Tomàs Navarro, cap clínic del laboratori d’hematologia de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) Badalona i investigador de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC): «És fonamental conèixer el mecanisme de la malaltia per poder lluitar contra ella d’una manera més eficaç».

El grup de neoplàsies limfoides de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC) liderat pel Dr. Tomàs Navarro, treballa en diferents línies d’investigació sobre els limfomes.

El limfoma no Hodgkin més freqüent de tots és el limfoma difús de cèl·lules grans B, que és també el més freqüent entre la població immunodeprimida (que inclou a les persones infectades pel VIH). Encara que la major part dels malalts immunodeprimits que pateixen aquest tipus de limfoma aconsegueixen curar-se, encara hi ha un 30% que no superen el limfoma.

Per això, l’equip del Dr. Navarro ha dut a terme per primera vegada un estudi de perfils genètics d’aquest grup de malalts immunodeprimits per diferenciar si el limfoma difús de cèl·lules grans que pateixen és del subtipus de cèl·lula de centre germinal o de cèl·lula limfoide B activada.

Les conclusions d’aquest estudi determinen que sigui quin sigui el tipus de cèl·lula d’aquest limfoma, no hi ha una implicació directa en el pronòstic, però en canvi sí que pot haver-la en el tractament de la malaltia. Si es tracta cada subtipus de forma diferencial es podria millorar la supervivència d’aquests malalts.

Com explica el Dr. Navarro «coneixent millor les característiques de cada cèl·lula tumoral es podran identificar noves dianes terapèutiques per aconseguir tractaments més personalitzats».

Aquest treball va ser presentat i acceptat com a pòster al Congrés Internacional de Limfomes celebrat a Lugano el passat mes de juny.

Aquest equip també està treballant en la recerca de molècules presents en la sang que puguin detectar la presència d’un limfoma de manera primerenca i així poder iniciar el tractament com més aviat millor.