93 414 55 66
Contacta
Espai socis i amics
Dr. Francesc Solé: “la citogenètica i la seqüenciació són complementàries, i ho seran durant molt de temps”
L’anàlisi citogenètica de les cèl·lules tumorals no entra en conflicte amb les noves metodologies moleculars, sinó que es complementen, segons el Dr. Francesc Solé i la Dra. Mar Mallo, especialistes en ambdues tècniques de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras.
En les últimes dècades, la pràctica clínica ha vist com l’aparició de tecnologies d’anàlisi molecular sofisticava el diagnòstic de moltes malalties, especialment del càncer hematològic. Recentment, s’ha obert el debat sobre si la seqüenciació massiva del genoma enterrarà els mètodes clàssics de diagnòstic genètic del càncer hematològic, com ara l’anàlisi del cariotip, basada en la observació microscòpica dels cromosomes per part de personal altament especialitzat.
El Dr. Francesc Solé, cap del grup de Síndromes Mielodisplàstiques i coordinador del Campus Can Ruti de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, la Dra. Mar Mallo, cap de la Unitat de Microarrays de l’Institut, i la Dra. Isabel Granada, Cap del Laboratori de Citogenètica del Servei d’Hematologia de l’ICO Badalona, han encapçalat un equip internacional per tal de donar la seva visió i oferir alternatives. Ho publiquen aquest mes a la revista Blood, líder en recerca hematològica.
Parlem amb el Dr. Solé i la Dra. Mallo per tal que ens expliquin com avança el debat.
(les respostes inclouen les impressions complementàries dels dos investigadors, de forma indistinta)
Hi ha un debat científic sobre quines són les tècniques més adients per al diagnòstic?
Els citogenetistes portem anys sentint això de “deixaràs de fer cariotips” i nosaltres sempre responem que hi ha espai per a tothom. No es tracta tant que una tecnologia substitueixi una altra, com de triar la millor en cada situació. Per exemple, en la leucèmia mieloide crònica, associada al cromosoma Philadelphia (translocació recíproca entre els cromosomes 9 i 22), no té sentit seqüenciar: amb un cariotip ho tens diagnosticat en molt poc temps i a baix cost.
Però la seqüenciació pot donar més informació. No seria útil saber-la?
En termes de diagnòstic, en el cas de la leucèmia mieloide crònica, un cop tens el diagnòstic ja saps quin tractament has de donar al pacient. Per detectar alteracions genètiques amb NGS (seqüenciació de nova generació), cal força temps i un esforç bioinformàtic molt gran. Donat que, a dia d’avui, el tractament seria el mateix, la rapidesa en proporcionar-lo guanya molt de pes a la balança, especialment en patologies agudes que no poden esperar. En aquest cas, l’excés d’informació és contraproduent i els arbres no et deixen veure el bosc.
Així, la seqüenciació massiva perd de vista alteracions grosses del genoma, el bosc, en favor de petits detalls, els arbres?
Sí, la informació estructural del genoma es perd en seqüenciar, ja que per a fer-ho es “tritura” tot el ADN, es llegeix en petits fragments i després es torna a muntar. Però si un fragment ha canviat de lloc, costa de saber. Aquestes alteracions, que no impliquen pèrdua o guany d’informació genètica, són molt importants pel funcionament de les cèl·lules perquè poden activar o desactivar elements importants de control, iniciant un procés cancerós. Dit això, la seqüenciació és una metodologia molt útil per a veure alteracions puntuals, mutacions que afecten un o pocs nucleòtids i també per veure guanys o pèrdues de material, però avui en dia té més limitacions per detectar canvis estructurals.
L’article del New England Journal of Medicine insinua que la citogenètica té els dies comptats en favor de la seqüenciació. Per això vau decidir respondre-hi?
No volíem que els hematòlegs es quedessin amb el missatge que podien oblidar-se de la citogenètica i que ara tocava seqüenciar i prou. No, la seqüenciació és una bona tècnica, que dona molta informació, però de moment és complementària a la citogenètica, i segurament ho serà durant molts anys.
Alguns dels seus autors són referents internacionals, però…
Justament, si aquesta visió passava a ser la norma de criteri diagnòstic a nivell internacional, molts països on les tècniques de seqüenciació encara no estan implementades, sobretot degut al seu elevat cost, es veurien incapaços de diagnosticar adequadament els seus pacients. Nosaltres diem que, de moment, la citogenètica continua sent molt vàlida, és ràpida, té un baix cost i es pot fer a tots els hospitals del món.
Tan complicat és, el que proposen?
Ara mateix, a Espanya, hi ha pocs centres on es seqüenciï en cinc dies. Tècnicament és possible, però la seva anàlisi bioinformàtica i l’elaboració d’un informe aplicat al diagnòstic dels pacients, requereix més temps. En alguns països asiàtics o llatinoamericans, seria impensable.
Quina acollida ha tingut el vostre article, publicat a la revista Blood?
En general, els nostres col·legues citogenetistes estan satisfets i creuen que el nostre article ajudarà a fer valdre el pes de les tècniques clàssiques com ara l’anàlisi del cariotip o la FISH. Però l’article no és només una oda a la tècnica, sinó que va més enllà i busca contextualitzar l’ús de cada metodologia d’acord amb els seus pros i contres. L’objectiu sempre és determinar un diagnòstic que pugui iniciar un tractament eficaç. La revista Blood és referent en el camp de l’hematologia i, gràcies a aquest article, els hematòlegs, que són els que sol·liciten els estudis a portar a terme per un correcte diagnòstic dels pacients, reforçaran el concepte que la citogenètica és i seguirà sent útil en aquest moment actual, on sempre es parla de les tecnologies -òmiques.
I quina és la vostra proposta en aquest context?
A dia d’avui, en la majoria dels casos, la citogenètica és útil per proporcionar un diagnòstic inicial que permeti començar un tractament. Això és molt important de cara al pacient de càncer. A partir d’aquí, les tècniques moleculars permeten aprofundir en les alteracions particulars del tumor i refinar aquest tractament de forma personalitzada. La presència de determinades mutacions, per exemple, poden ser indicatives d’una mala resposta als tractaments.
És factible, aquest model?
Encara falta molta recerca per saber quines són les característiques moleculars més importants en cada tumor. De saber-les, podríem buscar-les de forma específica i guanyar temps. Aquí les empreses tecnològiques tenen molta feina a fer, perquè ara mateix necessites professionals especialitzats en bioinformàtica per a dur a terme l’anàlisi. Si aconsegueixen automatitzar-ho, pot haver-hi el canvi de paradigma que defensem.
El temps dirà si, al final, les tècniques clàssiques acaben sent substituïdes per les noves metodologies moleculars. De moment, sembla que encara tenen corda per estona però la recerca avança a passos de gegant i la irrupció de la intel·ligència artificial ho pot precipitar tot. Afortunadament, tenim bons professionals com el Dr. Solé i la Dra. Mallo que s’asseguraran que, si hi ha transició, aquesta sigui sempre en benefici dels i les pacients.
