L’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras participa en un important estudi clínic sobre el mieloma múltiple

El Dr. Albert Oriol, hematòleg de l’ICO-Hospital Germans Trias i Pujol i investigador de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), ha participat, juntament amb altres facultatius a nivell internacional, en un projecte de recerca sobre el tractament del mieloma múltiple. L’equip del Dr. Albert Oriol treballa buscant noves combinacions de fàrmacs que prolonguin la supervivència dels pacients, així com la seva qualitat de vida. Abans d’utilitzar-se la quimioteràpia, la mitjana de supervivència d’un pacient de mieloma múltiple era de pocs mesos, però amb la introducció de nous fàrmacs, el pronòstic ha millorat significativament.

Recentment (octubre 2016) el Dr. Albert Oriol ha participat en un important article publicat al New England Journal of Medicine. En aquest estudi es van incloure 569 pacients recaiguts després d’un o més tractaments previs. En aquest article s’ha demostrat una reducció del risc de recaiguda del 63% en combinar daratumumab amb un tractament estàndard en pacients recaiguts, com és lenalidomida i dexametasona. La combinació de dexametasona, lenalidomida i daratumumab va augmentar el nombre de pacients que responien al nou tractament del 60% al 93% i el nombre de pacients en que s’obtenia la remissió completa de la malaltia del 20% al 43%. El 83% de pacients tractats amb la combinació de tres fàrmacs seguien lliures de malaltia a l’any d’iniciat el tractament, enfront de “només” el 60% dels pacients tractats amb lenalidomida i dexametasona.

Daratumumab ha demostrat que combina perfectament amb fàrmacs d’ús habitual millorant els seus resultats sense incrementar significativament la toxicitat. Per aquest motiu s’està explorant ja en combinació amb altres fàrmacs i, tant en pacients en recaiguda, com en pacients de nou diagnòstic. Els principals efectes indesitjables de daratumumab són les reaccions infusionals (reaccions de tipus al·lèrgic durant l’administració endovenosa, sobretot amb les primeres dosis, que poden reduir-se o evitar-se amb un tractament profilàctic adequat) i la neutropènia (reducció de les xifres de glòbuls blancs) que també pot evitar-se emprant factors estimulants del seu creixement.

El mieloma múltiple i la recerca sobre aquesta malaltia

El mieloma múltiple ataca prop de 4 persones per cada 100.000 habitants i any, uns 2.000 nous diagnòstics cada any a l’Estat espanyol. És un tipus de càncer de la sang, de moment difícilment curable. El mieloma múltiple afecta predominantment a persones d’edat avançada (la meitat dels pacients té més de 65 anys).

El mieloma múltiple es tracta mitjançant la combinació de fàrmacs específics per a la malaltia. En pacients joves se sol fer a més un trasplantament autòleg de medul·la òssia. Amb tot això la malaltia es controla, però no es cura. Els malalts tenen constants recaigudes, per la qual cosa s’ha de repetir el tractament o buscar tractaments alternatius. Com explica el Dr. Albert Oriol, «l’objectiu és tenir la malaltia controlada el màxim temps possible i lliure de símptomes».

L’impacte en la qualitat de vida dels afectats és molt important. Per una banda la malaltia té una sèrie de manifestacions clíniques: dolor ossi difícil de controlar, insuficiència renal, susceptibilitat elevada a infeccions i/o anèmia. I per altra banda, al tractar-se avui en dia d’una malaltia incurable, per ser controlada requereix de tractaments prolongats i sovint d’administració hospitalària.

La mortalitat relacionada amb les complicacions del mieloma ha davallat considerablement en els darrers anys en els països desenvolupats gràcies a l’aparició de nous tractaments, que permeten controlar la malaltia durant períodes de temps prolongats tot preservant una qualitat de vida relativament bona. Tant la intensitat com la durada del tractament tenen un impacte en el bon control de la malaltia. Els fàrmacs disponibles (bortezomib, carfilxomib, talidomida o lenalidomida) són més efectius quan es donen en combinació i durant temps prolongats. Desgraciadament, cap d’aquests agents està lliure d’efectes indesitjables i això fa que sovint s’hagi d’interrompre el tractament prematurament o no es puguin donar de forma combinada.

El fàrmac perfecte per al tractament del mieloma, per tant, hauria de tenir pocs efectes indesitjables, combinar sense afegir toxicitat amb altres fàrmacs per al mieloma i poder-se donar còmodament durant temps prolongat. Els anticossos monoclonals podrien ser grans candidats a donar-nos tots aquests avantatges. Es tracta de molècules sintetitzades per unir-se de forma específica  a proteïnes de la superfície de la cèl·lula tumoral. En funció de les característiques d’aquestes proteïnes de superfície, l’anticòs monoclonal que s’hi uneix pot facilitar l’atac del sistema immune a la cèl·lula tumoral, pot facilitar o potenciar l’acció d’altres fàrmacs o, fins i tot, pot provocar directament la mort de la cèl·lula. El desenvolupament d’anticossos monoclonals que s’uneixin a proteïnes que es trobin molt específicament a la cèl·lula tumoral i no siguin presents a les cèl·lules sanes, és un àrea d’investigació bàsica en oncologia doncs ve a constituir una munició perfecta: un atac específic sobre la cèl·lula maligna, respectant les cèl·lules sanes i, per tant, amb pocs efectes indesitjables. A més, els anticossos monoclonals tenen un gran potencial per donar-se sense problemes en combinació amb altres fàrmacs i durant períodes prolongats. Fins aquests darrers anys, no s’havia pogut produir un anticòs d’aquestes característiques que ataqués les cèl·lules del mieloma.

Vídeo explicatiu de la Fundació Josep Carreras sobre la recerca en mieloma múltiple