93 414 55 66
Contacta
Espai socis i amics
“Jo crec que una via d’actuació per poder racionalitzar l’ús dels fàrmacs actuals és dissenyar assajos que tinguin en compte estudis biològics de les cèl·lules mielomatoses molt més ambiciosos dels acostumats, per esbrinar quines característiques diferencien els mielomes que responen dels que no.”
Hem tingut el plaer de rebre al Campus ICO-Germans Trias i Pujol de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC) la Dra. Norma Gutiérrez, metgessa adjunta en hematologia de l’Hospital de Salamanca i investigadora principal del Grup de Mieloma Múltiple al Biomedical Research Institute de Salamanca (IBSAL)
La seva principal àrea de recerca se centra en la comprensió de la base genètica i la patogènesi del mieloma múltiple i altres gammapaties monoclonals utilitzant tecnologies genòmiques d’alt rendiment i assajos funcionals. A més, coordina els estudis citogenètics per al Grup Espanyol de Mieloma. Fins a la data, ha publicat més de 140 articles originals en revistes internacionals.
Fora de la feina, a la Dra. Gutiérrez li agrada llegir i caminar.
La Dra. Gutiérrez ha ofert una conferència al nostre centre sota el títol de “Genomics in Multiple Myeloma”.
Hem volgut conversar amb la Dra. Gutiérrez perquè ens expliqui una mica més quins són els reptes actuals en els casos de mieloma múltiple.
● Dra. Gutiérrez, què vol dir un diagnòstic de mieloma múltiple?
El mieloma múltiple (MM) és un càncer hematològic que afecta les cèl·lules plasmàtiques, localitzades fonamentalment en la medul·la òssia. Aquestes cèl·lules són les encarregades de produir les immunoglobulines o anticossos. Al MM les cèl·lules plasmàtiques tumorals o mielomatoses produeixen grans quantitats de la mateixa immunoglobulina (monoclonal), que es poden quantificar a la sang i de vegades a l’orina. L’acumulació de cèl·lules mielomatoses i l’excessiva producció de la immunoglobulina monoclonal ocasiona un dany a diferents òrgans, com els ossos i el ronyó, que es manifesta en els símptomes característics d’aquesta neoplàsia.
El mieloma cal distingir-lo d’un procés benigne anomenat gammapatia monoclonal de significat incert (GMSI) que es produeix en aproximadament l’1% de la població general, i en el 3% dels individus sans majors de 70 anys. Encara que en les GMSI es detecta una immunoglobulina monoclonal i cèl·lules plasmàtiques anormals, no ocasiona cap dany a l’organisme i, per tant, no necessita tractament. No obstant això, cal vigilar-la perquè hi ha un risc de transformació a mieloma a mesura que passa el temps.
● Quins tractaments hi ha avui en dia per a una persona que és diagnosticada de mieloma múltiple?
El tractament del MM s’ha basat fins fa poc temps en combinacions de quimioteràpia que gairebé sempre incloïen melfalan i esteroides. En l’actualitat es disposa de nous fàrmacs amb mecanismes d’acció diferents a la quimioteràpia que han millorat les taxes de resposta i la supervivència dels pacients. Els més destacats amb els inhibidors del proteasoma com el bortezomib, i els fàrmacs immunomoduladors com la lenalidomida. El tractament inicial generalment es basa en la combinació de tres fàrmacs depenent de l’edat del pacient, ja que en els pacients menors de 65 anys està indicat administrar posteriorment altes dosis de quimioteràpia seguides de trasplantament de progenitors hematopoètics.
● En els últims 10-15 anys, els tractaments biològics han fet un gir importantíssim, de manera que permeten allargar els períodes lliures de malaltia de pacients de mieloma múltiple. Quines creu que són les principals vies d’actuació per aconseguir millorar encara més els tractaments actuals?
Efectivament, les opcions de tractament han augmentat significativament en els últims deu anys. Aquest avanç és clau en una neoplàsia com el mieloma el curs natural de la qual es caracteritza per recaigudes successives. Existeixen nombrosos fàrmacs, des de noves generacions d’inhibidors del proteasoma i d’agents immunomoduladors, a anticossos monoclonals enfront d’antígens propis de la cèl·lula plasmàtica, que permeten tractar amb èxit les recaigudes prolongant els períodes lliures de malaltia.
Però encara estem lluny d’utilitzar adequadament l’arsenal terapèutic disponible. Sabem des de fa temps que l’evolució dels pacients amb mieloma és molt dispar, probablement pel fet que les característiques biològiques de les cèl·lules mielomatoses són molt diferent d’uns pacients a uns altres. És de suposar que l’eficàcia dels fàrmacs sigui diferent depenent de si el procés cel·lular que modifiquen és crític o no per un mieloma en particular. Per tant, jo crec que una via d’actuació per poder racionalitzar l’ús dels fàrmacs actuals és dissenyar assajos que tinguin en compte estudis biològics de les cèl·lules mielomatoses molt més ambiciosos dels acostumats, per esbrinar quines característiques diferencien els mielomes que responen dels que no.
● La seva àrea de recerca està centrada en la comprensió de la base genètica de la malaltia. Podria comentar què descobriment realitzat pel seu equip considera més rellevant en relació amb l’estudi del mieloma?
Partint que la nostra contribució al coneixement de les bases genòmiques del MM és modesta, probablement el més destacat és haver observat mitjançant tècniques genòmiques avançades que les cèl·lules plasmàtiques clonals de les entitats premalignes, com la gammapatia monoclonal de significat incert, tenen les mateixes alteracions genòmiques que l’MM. El perquè unes cèl·lules aparentment molt semblants des del punt de vista genòmic són capaços de provocar un MM en uns casos i mantenir-se com un procés asimptomàtic en altres, segueix sent un enigma en aquesta patologia.
● Com pot ajudar l’estudi de la genètica en la millora dels tractaments actuals en mieloma múltiple?
És cert que el desenvolupament terapèutic de vegades segueix camins molt diferents als avenços en el coneixement de la biologia de la malaltia i, en concret, de les alteracions genòmiques. De fet, en molts casos els mecanismes d’acció es van coneixent molt després d’haver demostrat l’eficàcia de l’agent terapèutic. Dit això, és indubtable que com més se sàpiga dels trets genòmics de la cèl·lula mielomatosa més s’avançarà en la curació d’aquesta malaltia.
Gràcies a l’imparable desenvolupament tecnològic disposem de metodologies que permeten estudiar el flux d’informació genòmica des de l’ADN, l’ARN i la proteïna amb quantitats de mostra molt petites. Això era impensable fa pocs anys. Tenim les eines, ara només ens queda l’audàcia de saber utilitzar-les per endinsar-nos en les entranyes de les cèl·lules mielomatoses i no córrer el risc de navegar en la superfície d’un mar de dades genòmiques inconnexes.
● La Fundació Josep Carreras ha creat un centre de recerca específic per a la leucèmia i les altres malalties hematològiques malignes, l’IJC. Quina repercussió considera que té tant per a l’àmbit científic com per a la societat?
Tot el que s’inverteixi en investigació és poc. Crec que un centre d’investigació dedicat en exclusiva a les malalties malignes de la sang permetrà optimitzar millor els recursos i orientar-los a estudis més exhaustius de la biologia d’aquestes malalties. També penso que pot afavorir les interaccions entre grups bàsics i translacionals que concentraran els seus esforços a resoldre problemes més concrets i ben definits, per evitar en part la dispersió. He tingut l’oportunitat de conèixer el centre i crec que els projectes en marxa són realment atractius. Amb el temps aquest centre pot esdevenir un referent internacional en l’àmbit de l’hematologia.
La repercussió en la societat és més difícil de valorar. Mentre estem sans aquestes iniciatives ens passen moltes vegades desapercebudes. Però quan aquestes malalties truquen a la nostra porta el compromís amb el món de la investigació biomèdica és molt més forta. Jo crec que en això també s’ha avançat i que bona part de la societat dóna suport a la inversió en la investigació del càncer perquè sap que d’alguna manera repercutirà en la seva salut.
