Testimonis imparables

Em dic Alberto, tinc 39 anys i soc un dels afortunats donants de medul·la, dels qui finalment rebem l’esperada «trucada». Però comencem pel principi.

L’Ana (la meva dona) i jo estàvem a punt de tenir el nostre segon fill en plena pandèmia, i un dia simplement estàvem parlant d’aquelles coses vitals que ens teníem pendents de fer. Va ser aleshores quan l’Ana em va parlar per primera vegada de la fundació i del procés per a ser donant de medul·la.
El tema em va fer rum-rum durant un temps i, sense donar-li més voltes, em vaig apropar fins a l’Hospital Clínic per donar sang i, ja de pas, preguntar pels requisits per a la donació de medul·la.

Vaig tenir una entrevista amb una doctora que em va explicar tot el procés de principi a fi, amb molts detalls i contestant cadascuna de les meves preguntes i voilà!, ja era a la llista. Què fàcil!

La veritat és que una vegada estàs inscrit com a donant fantasieges de tant en tant amb que et truquin, però mai no creus que seràs tu l’afortunat, i dic afortunat perquè, heu de creure’m, la sensació és de tal satisfacció que no puc descriure amb paraules els sentiments que tens sabent que en algun lloc del món hi ha una persona a qui di dones una segona oportunitat, una segona vida, com ells diuen. I és que no només se la dones a aquella persona, sinó que se la dones als seus pares, als seus fills, als seus amics, a les seves parelles, a tot el seu entorn.

En el meu cas va succeir el que em va dir que molt probablement no succeiria: em van trucar als pocs mesos d’haver-me inscrit. Era el candidat perfecte per a un IMPARABLE. En van tornar a explicar tot el procés, però aquesta vegada no d’una forma teòrica, sinó de veritat. Als pocs dies em vaig fer una revisió mèdica completa i en tot moment vaig comptar amb l’assessorament personalitzat del REDMO per a qualsevol dubte.

En funció de la necessitat del pacient i dels teus resultats, el metge determina el procés. En el meu cas, com en la gran majoria (en un 90 %), es va decidir realitzar la donació mitjançant afèresi. Això consisteix en prendre, tres dies abans de l’extracció, un medicament que estimula la producció de cèl·lules mare en els teus ossos. Ai, espanta sentir-ho! Doncs no ha d’espantar perquè la medicació és segura, estàs controlat i només et produeix una mica de mal a l’esquena, com si tinguessis un refredat; res que no solucioni un paracetamol.

L’afèresi consisteix en l’extracció de les cèl·lules mare de la teva sang mitjançant una màquina a la que estàs connectat unes hores. Què puc dir sobre com em vaig sentir al estar a prop de 4 hores estirat en un llit molt còmode i dormint plàcidament…! Amb dos nens a casa, d’un i dos anys, entendreu que estava al paradís 🙂

La gent acostuma a espantar-se quan pensa en donar medul·la, perquè creu que t’anestesien, et punxen l’os i pensa que és perillós per a la seva salut i, segurament, això és el que tira endarrere a molts possibles donants. Si pogués parlar amb cadascun d’ells, els diria que no tinguin por, que el treball que han fet els investigadors durant les últimes tres dècades és brutal i que el procés és segur, senzill i… addictiu! Ara com ara, no necessiten la meva medul·la, però em consolo donant sang, també molt necessària per a les reserves.

Si hagués de resumir la meva experiència en dos o tres consells per als qui estiguin pensant en fer-se donants, els diria que endavant, que no ho dubtin ni un sol segon i que si no poden ser donants per l’edat o per altres circumstàncies, els proposo un repte: que animin algú a ser-ho. Si féssim una cadena de favors, aconseguiríem que molt més IMPARABLES tinguessin una segona oportunitat fent match amb el seu donant. Com a una app de cites! 😀

Quan vaig acabar la meva donació, em van fer una entrevista perquè expliqués la meva experiència, i vaig ser incapaç de continuar després de la pregunta: Què li diries a la persona receptora? Em va venir al cap la imatge dels meus dos fills i em vaig posar a plorar. Vaig plorar d’alegria i emoció, pensant que, si algun dia ells necessitessin un trasplantament, algú en algun lloc del món seria allà per ajudar-los.