Skip to content
Javier

Testimonis imparables

Els nostres Imparables són la nostra raó de ser!

Testimonis de lluita i superació de grans i petits Imparables contra la leucèmia, el limfoma, el mieloma múltiple…

Javier

Testimoni donant

Hola! Em dic Javier, tinc 37 anys i visc a Palma de Mallorca.

Quan em van comentar la possibilitat d’escriure sobre la meva experiència en la donació no vaig dubtar a dir que sí, i espero que les meves paraules serveixin d’alè per a aquelles persones que tinguin interès o dubtes sobre la donació.

La meva motivació inicial va ser la meva parella. Un dia em va comentar que perquè no em feia donant de sang i de medul·la, i la meva resposta va ser: “és que jo a aquestes coses els hi tinc un mica de respecte”. La veritat és que tenia una por irracional a les agulles, no sé si per l’enorme sort d’haver gaudit sempre de molt bona salut i de no haver visitat mai -excepte en comptades excepcions- un metge. Durant uns dies vaig pensar que havia esquivat la pregunta de la meva parella i havia sortit airós d’aquesta “incòmoda” pregunta que m’havia fet.

Al cap de pocs dies em va tornar a preguntar sobre el tema; em va preguntar i, més concretament, em va demanar si no ho feia per la meva por a les agulles. En aquell moment no vaig tenir més remei que dir-li que sí, que era per por. A partir d’aquell moment la idea em va estar voltant pel cap durant unes setmanes. Se’m venien al cap quantitat de justificacions a favor de mantenir la meva negativa i sobretot el contrari.

A la feina, cada un cert temps, acostuma a venir un autobús perquè la gent que vulgui donar sang pugui fer-ho d’una manera més còmoda. Durant uns mesos vaig veure com companys de feina baixaven a donar sang i, quan tornaven després d’una estona, la gent els hi preguntava. Em sorprenien les diferents respostes i la normalitat amb què responien els donants.

Un dia em vaig decidir i em vaig fer donant de sang. La veritat és que per a mi va ser un dia en què vaig estar molt nerviós, però al final, tot va anar molt millor del que m’esperava. Em van punxar per treure’m sang i sorprenentment per a mi va ser una experiència totalment diferent del que recordava o tenia al meu cap sobre el que era una extracció de sang. Gairebé no em vaig assabentar de la punxada, i en acabar vaig pensar que, si era sempre així, llavors estava controlat.

Durant un temps vaig estar donant sang, i la veritat és que em sentia genial fent-ho. Un dia al matí, no sé per quin motiu, se’m va venir al cap allò que me va comentar la meva xicota de la donació de medul·la òssia. Després d’una de les donacions de sang, vaig preguntar només per pura curiositat què era exactament i en què consistia la donació de medul·la òssia. Em van informar molt bé i em van aconsellar també entrar a la pàgina web de la Fundació Josep Carreras on podia veure també un vídeo explicatiu i informació detallada sobre tot el procés.

Després d’haver-me informat al Banc de Teixits i Òrgans i d’haver visitat la web de la Fundació a la recerca d’informació sobre el tema, és quan vaig arribar al punt en què pel meu cap van tornar a passar milers d’idees i justificacions a favor i en contra de donar el primer pas i fer-me donant de medul·la.

Finalment, em vaig decidir a donar el pas i fer-me donant. El motiu principal va ser que un dia per la nit no podia dormir pensant en el tema: pensava sobre l’extracció de medul·la quan no és per sang perifèrica i la por que em feia. Després d’unes hores donant-li voltes al llit, vaig pensar que estava tenint por i que en aquell moment potser hi havia una persona que estaria també sense dormir, aterrida perquè passaven els dies i el donant no apareixia.

En aquell moment el que vaig pensar és que no era just. Som humans i el que ens fa humans és posar-nos en la situació de l’altre i empatitzar. Llavors vaig decidir que ho havia de fer.

Poques vegades amb tan poc es pot aconseguir tant… és gairebé com un miracle de la ciència si es pensa detingudament. S’ajuda la persona que ho necessita i també s’ajuda d’alguna manera la família i amics d’aquesta persona, oi?

Pot ser que donar en algun moment pugui fer por, però em poso al lloc de la persona que ho necessita i no puc imaginar-me la por que podria tenir quan pregunta i li diuen que no troben una persona que sigui compatible amb ell o ella, i passen els dies i no es troba aquesta persona.  

Per aquest motiu, quan em van trucar i em van dir que era compatible amb una persona, se’m van obrir els ulls de bat a bat; em van dir que la donació seria per sang perifèrica i immediatament vaig dir que endavant, sense cap tipus de reserva.

Només podia pensar en la persona que estaria desesperadament esperant que el metge li digués que hi havia una possibilitat i en l’alegria tant d’ella com de totes les persones que l’estimaven en assabentar-se de que, finalment, hi havia la possibilitat que li canviés la vida per sempre.

Em van fer les probes de reconfirmació de compatibilitat i, en el meu cas, va ser excepcional perquè les venes dels meus braços no eren suficientment bones i em van haver de posar un catèter femoral.

El dia de la donació tot va anar molt bé; la part del catèter era el que més nerviós em posava. Quan vaig arribar, el primer que em van fer va ser baixar-me a la unitat d’hemodiàlisi per a la col·locació del catèter.

Estava molt nerviós i li ho vaig dir a la infermera i a la doctora. Els haig de donar les gràcies perquè les dues van ser molt amoroses amb mi. Em va posar el catèter súper ràpid; la doctora em va posar anestèsia local i pràcticament en un parell de minuts ja estava col·locat, un deu per a la doctora i la infermera!

Tot seguit, em van pujar en llitera a la unitat d’afèresi. Allà hi eren la doctora i les infermeres que m’havien fet les proves de reconfirmació de compatibilitat. Em van explicar com seria tot el procés, que va començar en uns pocs minuts.

No recordo quant de temps realment vaig estar endollat a la màquina, crec que sobre unes 3 o 4 hores. Com estava endollat pel catèter, tenia els braços lliures i la veritat és que estava molt bé, dormint una estona i una altra estona veient una sèrie amb la tablet.

Les infermeres passaven cada poc temps per preguntar-me com em trobava i verificar que tot estava anant bé. Van estar molt atentes i amables i fins i tot em van portar uns sucs i galetes perquè els vaig comentar que tenia una mica de gana. Un altre deu per a tothom, la veritat.

Quan la màquina va acabar de treure les cèl·lules, es van assegurar que tot fos correcte i en el meu cas, com era per catèter femoral, havia d’esperar un temps de control per seguretat abans de treure’m-el. Passat aquest temps, em van baixar a la unitat d’hemodiàlisi i em van treure el catèter, sense camp molèstia.

Després de tot aquest relat de la meva experiència d’aquell dia i de les motivacions que em van dur a fer-ho, voldria donar les gràcies a la Bárbara, que va ser la persona que, des del principi, em va animar a vèncer les meves pors perquè tot això hagi estat possible.

També vull donar les gràcies a tot el personal del Banc de Teixits i Òrgans de Palma de Mallorca, del departament d’afèresi i hemodiàlisi de l’Hospital de Son Espases i a la Fundació Josep Carreras, que han estat en contacte amb mi des del principi fins al final.

M’agradaria afegir que quan a una persona li pregunten què és el més important que ha fet a la vida gairebé sempre, si té fills, acostuma a respondre que el més important és haver-los donat la vida.

Crec que donar vida pot ser el més important que una persona pot fer. Hi ha metges, policies, bombers, etc. que donen la seva vida per salvar la d’altres. Jo soc una persona molt normal amb un treball normal i, amb un petit gest, també he pogut salvar una vida.

Pot ser que tinguis dubtes o una mica de por com jo en tenia, però pensa i posa’t al lloc de la persona que ho necessita, i comprendràs el motiu pel qual ho he fet jo.

Anima’t, fes el pas i dona vida.

Javier  

Ajuda a Imparables com
Javier
Fes-te soci!

Coneix altres imparables!

Alberto

Testimoni donant
VEURE LA SEVA HISTÒRIA
Abril testimonio imparable de una niña contra

Abril

Pacient de leucèmia limfoblàstica aguda
VEURE LA SEVA HISTÒRIA
Hugo testimonio imparable de un niño contra

Hugo

Pacient de leucèmia mieloide aguda
VEURE LA SEVA HISTÒRIA
Juan testimonio de un niño pequeño en la lucha contra

Juan

Pacient de leucèmia mieloide aguda
VEURE LA SEVA HISTÒRIA

Vull estar al dia de la lluita contra la leucèmia