Testimonis imparables

Ara fa 3 anys que era a l’atur. Tenia més temps per reflexionar i em vaig adonar que hi havia moltes més formes d’aportar a la societat en què visc. Vaig decidir fer-me donant de sang i de medul·la òssia. 

Al novembre de 2019, em van trucar per dir-me que era un dels possibles candidats per a una donació. 

Després d’algunes proves, senzilles des de la perspectiva del donant, em van informar a mitjans de febrer que jo havia resultat ser el més compatible. Per a mi i per als meus familiars més propers va ser una alegria molt gran saber que amb aquest gest es podia salvar una vida. 

Es va planificar la donació per l’abril, sense saber òbviament que hi havia un virus a l’altra banda del món que acabaria per convertir-se en una pandèmia…

Es va haver de posposar fins al 2 de juny (fase 1 de la desescalada) La Fundació Josep Carreras va fer tot el possible perquè el meu pare pogués estar amb mi durant la donació i poder aconseguir les autoritzacions necessàries perquè pogués volar de Sevilla a Barcelona en plena desescalada. 

Jo, encara que estava completament decidit a donar, li vaig preguntar a la doctora encarregada de la meva intervenció els riscos que es corrien al donar medul·la òssia amb el virus per prendre les precaucions necessàries. Em va explicar que no hi havia cap risc, ja que l’extracció seria de poca quantitat i per punció lumbar, perquè el receptor és un nen petit. 

Em vaig apuntar com a donant per ajudar qualsevol persona que ho necessités, però en aquest cas, en saber que ajudaria un nen, la donació es va convertir per a mi en una obligació moral. 

Em van dir que normalment ja no es realitzen puncions lumbars per a les donacions tret de casos molt aïllats. Aquesta va anar de meravella, en només dues hores ja estava despert i em trobava genial. Per a mi no hi va haver cap recuperació, ja que en els dies i mesos posteriors em sentia igual de bé que abans de la donació. 

Fa un parell de setmanes vaig contactar la Fundació per saber si finalment la donació va ser reeixida o no. Em van contestar que, després de la transfusió, el pacient estava prenent forces i recuperant-se. Va ser, sens dubte, la millor notícia del 2020, un abans i un després per a mi. 

L’únic que em sento és afortunat d’haver pogut aportar tant amb tan poc. Em sento enormement agraït per la sort d’haver estat en les mans de l’equip de grans professionals, tant en l’àmbit mèdic o amb els mediadors de la Fundació. 

Per al menut, encara que no ens coneixem, espero que puguis gaudir al màxim de la vida i que continuïs sent per a tothom el que ets: un heroi.