Testimonis imparables

Hola! Soc l’Abril, tinc 11 anys i des de petit soc una IMPARABLE.

Amb quatre mesos, vaig començar a tenir una mica de mocs. Cada vegada estava més congestionada i els meus pares van començar a posar-se nerviosos i em van portar a urgències. El que en un principi ens van dir que era “un refredat mal curat” va resultar ser una leucèmia limfoblàstica aguda congènita.

El 23 de maig de 2011 em van portar amb una ambulància a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Em van connectar a un munt de màquines i em van portar directament a una petita habitació aïllada de tothom. Encara recordo les punxades! Aquella nit, els meus pares van rebre la notícia de que només tenia un 10 % D’esperança de vida. Però no van permetre que això els afectés i van agafar forces d’on no les havia. Ens esperava un llarg camí.

Quatre dies a la UCI i el tractament previ a la quimioteràpia va funcionar. Ens esperaven sis mesos de quimioteràpia. Una vegada terminat aquest tractament, encara s’havia de seguir lluitant. La malaltia ja no hi era, però la leucèmia era tan agressiva que necessitava un trasplantament de medul·la òssia. Els meus pares no eren compatibles amb mi. Havíem de recórrer a la Fundació Josep Carreras perquè busquessin un cordó o una medul·la que fos el més compatible possible amb mi. Semblava que havien trobat alguns cordons que potser podrien anar bé, però van ser desestimats perquè no eren suficientment bons per a mi.

Però, al final, van trobar una medul·la ideal, d’una donant dels Estats Units. Era una bona notícia acompanyada, de nou, d’una etapa molt dura i molt llarga. Vaig estar a l’Hospital Vall d’Hebron, en una diminuta cambra d’aïllament que seria la meva casa durant dos mesos. Va ser un viatge molt dur.

Finalment va arribar el dia en què la meva nova medul·la va començar a brotar amb força i els metges van decidir que ja podia sortir d’allà. Però el viatge encara no havia arribat a la seva fi. Quedaven un mesos durs d’aïllament a casa, i amb contínues visites a l’hospital. Fins i tot vam tenir algun ensurt important que em va fer passar de nou uns dies a la UCI. Afortunadament tot va quedar en només un gran ensurt.

Després de tanta lluita, la meva nova medul·la va començar a treballar i a treballar i, poc a poc, vaig anar Descobrint el món que hi havia a fora.

Però no podia ser tot tan bonic. La malaltia va tornar a embrutar la meva sang i vaig haver de deixar de fer el que tant m’agradava. De nou necessitàvem netejar la meva sang. Aquesta vegada, la màgia va arribar de Filadèlfia. Un assaig clínic era la meva esperança, els CART-S. Les cèl·lules que van entrar a la meva sang van ser programades per destruir tots els limfòcits B per assegurar-nos que mla meva sang quedès del tot neta.

Però haig de dir que la leucèmia no m’ha detingut. El viatge ha estat molt dur, però a tots ens ha ajudat a crèixer i valorar cada petita cosa de la vida.

Abril