Testimonis imparables

Hola, em dic Dency, tinc 22 anys i soc donant de sang i plasma des que vaig complir els 18. Curiosament, la primera vegada que vaig acudir a donar sang va ser en una jornada que va organitzar l’institut on vaig estudiar i aquell mateix dia vaig decidir registrar-me també en el REDMO, per què no? Vaig pensar que potencialment podia ajudar molt a algú, i que a mi no em costava res. Em va semblar una cosa banal, de fet, ni tan sols m’ho vaig pensar massa, va ser una decisió bastant immediata, igual de fàcil que la de convertir-me en donant regular de sang i plasma.

Fa uns mesos vaig rebre una trucada del BST de l’Hospital de Sant Pau; em van dir que era potencialment compatible amb un receptor de medul·la òssia i em van demanar si estava disposat a donar. Crec que no ho vaig dubtar, segurament no vaig ser del tot conscient del que significava fins després de penjar i, honestament, em vaig sentir feliç de poder ajudar algú d’aquesta manera, encara que també tenia una sensació agra perquè hi hagués una persona que ho necessités. En qualsevol cas, mirant de la banda de les coses que puc controlar, no em costa més que algunes punxadetes donar vida a una altra persona, i per a mi és una cosa sobre la qual no hi cap discussió: sent coherent amb la decisió que vaig prendre fa 4 anys d’inscriure’m en el REDMO, el moment havia arribat i estava encantada de poder ajudar amb qualsevol cosa que em demanessin.

El dia de la donació vaig arribar sobre les 8 del matí a l’Hospital de Sant Pau. L’equip de gravació ja hi era a la porta, esperant que jo aparegués, suposo. Ens vam saludar i vam gravar un parell de plans de mi entrant al BST. No ho amago, la sensació va ser una mica estranya i còmica: mai he estat una persona de fer-se moltes fotos.

En entrar a l’edifici li vaig dir a l’Asunción, la primera persona que vaig veure, que em deia Dency, que era el donant del REDMO i que podíem començar amb el que calgués.

El primer del dia era una petita extracció per comprovar que el meu cos havia treballat amb la medicació i havia generat suficients cèl·lules mare. Després d’això, un rapidíssim break per esmorzar i de tornada al BST, on, després d’una breu espera mentre preparaven un altre donant, la mateixa Asun em va porta a la sala on passaria la resta del matí.

Em van preparar i em van connectar per començar l’afèresi. Si hem d’ésser francs, la sensació que es produeix en el cos no em va semblar gaire diferent a quan dono plasma; no obstant això, el que sí que va ser una mica diferent, va ser l’ambient. Al llarg del matí, es van anar apropant diverses vegades tant persones del BST com els nois de l’equip de gravació del REDMO i la Dra. Villa, per la qual cosa, si ja en acudir a un BST tinc la sensació de sentir-me emparada per tothom, aquell dia, si cap, em vaig sentir encara més emparada i atesa que mai.

Van passar les hores i, després d’una petita migdiada i alguna xerrada, sobre les 11 em van comunicar que tot esta anant sobre rodes i al que cap d’una estoneta hauríem acabat. Al voltant de les 11:30 es va parar l’extracció i només quedava esperar que la sang que estava dins del circuit de la màquina acabés el recorregut, així que no sortiria fins les 12. Arribat a aquest punt recordo l’Asun mentre em deia: «Mira, Dency, en aquesta bosseta que ha sortit de tu, hi ha vida» mentre senyala la bossa amb les cèl·lules mare: realment és impactant si li donem un parell de voltes, pel mòdic preu de 5 punxades (si compten la d’aquest matí) i una visita al metge, hi ha algú que podrà seguir lluitant per la seva vida, fet que no hagués estat possible d’una altra manera.

Pocs dies abans de la donació em vaig posar a veure alguns dels vídeos que hi ha a la Fundació Josep Carreras per donar a conèixer el procés i alguns dels protagonistes, així que, abans d’acabar, m’agradaria dir que s’estima que la probabilitat que una persona trobi una altra compatible és d’1 entre 3.000, per la qual cosa és realment important ampliar la base de donants registrats perquè més persones que necessiten medul·la òssia puguin rebre-la com més aviat millor.

Una altra dada curiosa amb la que m’agradaria acabar és que sempre he estat filla única. Fins ara. Ara, virtualment, tinc un germà o una germana en algun lloc del món amb qui comparteix cèl·lules mare, quin regal!