Testimonis imparables

Cuida’t molt, per tu i, amb sort per algú més.

És la petició que et faria des d’ara, ja que, si algun dia volguessis fer-te donant de medul·la, com vaig fer jo, tindràs l’única cosa que cal per ajudar a salvar la vida a una altra persona, una cosa que només podràs fer tu.

Em vaig fer donant de medul·la perquè em va saber molt greu, fa uns anys, rebre la notícia que un companyet dels meus fills deixava d’assistir a classe perquè tenia una “batalla que lliurar”. L’única manera d’equilibrar aquell sentiment era, com a molt, apuntar-me com a donant de medul·la través de la Fundació Josep Carreras.

Em van trucar una vegada, il·lusió desbordant…, però es va esvair ràpid. Hi havia diversos donants, d’entre els quals jo no era el més idoni. “Pot ser que no et truquem desprès d’avui, i que aquesta sigui l’última vegada que sàpigues d’aquest procés. No et desanimis, les probabilitats són sempre molt baixes i ja has fet més que suficient. Molta sort i gràcies per oferir-te”.

Efectivament, no em van trucar més… … per a aquest procés.

A la primavera de 2021 van tornar a contactar amb mi. La mateixa analítica, el mateix missatge de tràmit, d’agraïment i acomiadament simultanis, però aquesta vegada va ser diferent: “Pots tornar a venir? Ens calen unes proves addicionals per acabar d’afinar la idoneïtat”. I uns dies després, la trucada va arribar directament de la Fundació.

M’havia tocat la improbable loteria de tenir la oportunitat d’ajudar a salvar la vida a algú qui no coneixeré mai, però l’existència del qual és tan real com la meva, la seva genètica molt semblant, i la seva sort (des d’aquell dia), infinitament millor, només perquè algú tan anodí com jo va prendre una decisió altruista i desinteressada anys enrere, sense saber com de determinants serien les conseqüències.

Això és el que fan a la Fundació Josep Carreras: envien aquestes propostes de vida, aquestes llavors d’oportunitat, aquests missatges d’esperança arreu del món, i escolten: esperant que algú amb una terrible necessitat aixequi la seva veu i els reculli, per comptar almenys amb una oportunitat de sortir endavant.

Van ser moltíssims els sentiments mentre preparava amb delicadesa el meu cos el mes previ a la donació (fabricant cèl·lules de sobra per donar), els viatges fins a l’hospital on la vaig realitzar, aquella frase de l’equip d’infermeria “el teu vestit de superheroi t’espera al cel”, les desitjades molèsties en els ossos que indicaven que estaven treballant a ple rendiment per donar, les llàgrimes de l’equip mèdic (i les meves!) en veure la meva sang avançant, lentament, cap a la màquina que obraria el petit miracle tècnic de retirar les meves cèl·lules sobrants i emmagatzemar-les curosament per viatjar fins a un lloc desconegut, estirat còmodament durant les quatre hores més significatives d’aquest any.

El sentiment més intens va ser el de l’imprevisiblement important que pots convertir-te: no per tu, no per a tu, sinó per a una altra persona a qui la vida li ha propinat un fort cop de puny. No rebràs un “gràcies” d’ella, però saps amb tota seguretat que aquesta persona anònima les ha cridat al vent, que probablement va encerclar amb mil colors el dia de la meva donació al seu calendari, que pot ser que ella celebri aquell dia (ho desitjo des del més profund de la meva ànima) com un nou aniversari. És difícil d’expressar: només vaig firmar uns papers, em vaig apuntar a una llista, em vaig oblidar (dues vegades) amb el temps, i vaig rebre una trucada: “Hey, pots salvar una vida. Nos saps qui és aquella persona, però és igualeta a tu i et necessita moltíssim”.

No tots els anys he tingut la oportunitat d’ajudar a salvar una vida. Així que el 2021, va ser, només per això, senzillament rodó.

Si tens la oportunitat, fes-te donant de medul·la, i com ja he dit: cuida’t molt, per tu i, amb sort, per algú més.