Testimonis imparables

Hola! Em dic Ares. Tot va començar el 6 d’agost de 2015 quan estava treballant, em sentia cansada i amb mal al pit. Vaig decidir anar al centre mèdic més proper. Hi vaig anar tal com anava vestida, pensant que estava a punt d’agafar un refredat. Quan vaig entrar a la consulta, el metge em va preguntar quant feia que no em feia una anàlisi perquè estava molt groga. Jo em vaig quedar una mica sorpresa i em va dir “mira, en farem una d’urgència per si de cas”.

La cara que tenia quan va tornar no era normal. Simplement em va dir “no et pots anar d’aquí, vindrà una ambulància i et portarà a l’hospital. Tens una anèmia enorme i no sé com et mantens en peu. I l’anàlisi t’ha sortit molt alterada. Passa alguna cosa”. Em vaig espantar molt. En aquell moment va venir una ambulància i em va portar a l’hospital. Allà em van ficar a un box i em van dir que havia d’esperar l’hematòloga pel matí perquè no tenien servei d’urgències. Va venir la meva família i van decidir traslladar-me a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona; allà sí que hi havia un hematòleg d’urgències.

Recordaré sempre aquella nit: proves i més proves, aspirat medul·lar… Em van donar la notícia al dia següent, a les tres de la tarda. “Tens leucèmia limfoblàstica aguda amb el cromosoma Ph+”. Necessitava un trasplantament de medul·la òssia sí o sí. El primer que vaig di va ser: “em moriré?”. I el metge em va respondre: “Ares, et farem un tractament de curació”. Crec que no vaig ser conscient del que m’havia dit; ni tan sols vaig plorar. Va ser horrorós quan li ho vaig dir als meus pares i a la meva germana. Mai no penses que et pot passar a tu. Al dia següent, em van posar el catèter i ja van començar amb el tractament de quimioteràpia, per al qual vaig estar un mes ingressada. Va ser molt dur i vaig haver de triar entre començar el tractament immediatament o no poder tenir fills. Crec que ni tan sols ho vaig pensar.

Gràcies a una companya que vaig tenir d’habitació, aquell mes va ser molt suportable. Però és molt dur veure’t així d’un dia per l’altre. Sense temps per assimilar-ho. Mai no vaig pensar en rendir-me, mirava la meva família i no podia ensorrar-me. Tot va sortir molt bé Després vaig estar ingressant cada setmana durant dos mesos Las quimios eren molt dures. M’inflava, em van caure els cabells, tenia febre… Però el que sí que tenia clar és que quan arribava a casa no era per estar-me al llit, me n’anava amb les meves amigues a passejar i fer el que fos. Bàsicament, intentava oblidar-me del que tenia, i realment va donar resultat. Estava forta i animada.  Vaig acabar el 29 de novembre i ja no tenia la malaltia: estava en remissió completa. Van decidir deixar-me tot el mes de desembre per poder estar amb la meva família Vaig gaudir del Nadal i el Cap d’Any. Moltíssim. Tot aquest temps van estar buscant-me un donant de medul·la òssia, ja que la meva única germana no era compatible Per sort i gràcies a la Fundació Josep Carreras van aconseguir trobar una persona 100 % compatible amb mi. Estava entusiasmada i alhora horroritzada de la por. Després d’estar un mes fora sense malaltia, tornar a ficar-me un mes o més en una cambra d’aïllament seria molt dur. A més, no sabia si sortiria bé, si tindria rebuig… Tenia molta por. El dia 8 de gener vaig ingressar i el dia 14 em van fer el trasplantament. Tot va anar tan bé que el dia 30 em van donar l’alta. Vaig poder passar el meu 27 aniversari a casa. A dia d’avui ja fa 6 anys que m’han trasplantat i estic bé, acabant la carrera de Psicooncologia. Així que simplement vull dir que mai