Testimonis imparables

Em dic Jose i tinc 34 anys.

Al món on vivim crec que tots coneixem (almenys de lluny) aquesta maleïda malaltia. Quan la malaltia no ens toca ni en primera persona, ni als qui estan a tocar de nosaltres, és complicat empatitzar.

Treballo a l’Exèrcit de l’Aire i, encara que les vacunes aquí són el nostre pa de cada dia, mai em vaig plantejar la donació de medul·la òssia i crec que, en gran part, era per por i desconeixement.

Mai fins que va arribar el Pablo Ráez.

Arran de la seva tasca fou quan vaig apartar les meves excuses i la meva vagància i vaig decidir anar al centre de referència de la meva comunitat per inscriure’m com a donant de medul·la.

La veritat és que quan em vaig informar sobre els mètodes de donació i possibles efectes secundaris, em vaig tranquil·litzar bastant. Res no és com es creu a peu de carrer i comprens que, amb molt poc, pots aconseguir molt. Així que vaig passar a l’acció i, per tant, a formar part d’aquest fantàstic registre.

Una vegada apuntat, va passar el temps i, encara que era conscient que les possibilitats de compatibilitat amb un receptor eren remotes (1 entre 4.000), no va fer que se’m traguessin de sobre la sensació de sentir-me millor persona.

Crec que mai no oblidaré aquell matí a la feina. Sé que és molt atrevit dir-ho, però vaig pressentir d’on venia la trucada. Amb els nervis de punta al despenjar, no vaig ni apuntar les dades que la infermera a l’altra banda del telèfon m’anava indicant perquè acudís a confirmar la compatibilitat.

La prova de compatibilitat consisteix en una extracció de tres petits tubets de sang que analitzaran per corroborar que ets la persona idònia per al pacient. I en aquesta ocasió, va resultar que sí que era el donant ideal per a aquest pacient.

Em van citar a l’hospital, on em van fer una placa de tòrax, un electrocardiograma i em van tornar a fer més anàlisis de sang. Em van tornar a explicar els dos mètodes de donació i a confirmar-me que l’escollit per a la meva donació seria el d’afèresi.

La veritat és que en cap moment em vaig plantejar abandonar el procés ja que, com es pot imaginar, a hores d’ara, això suposaria amb total seguretat la mort del pacient.

Vaig decidir posar-me a casa les vacunes preparatòries per l’afèresi (mai no me n’havia posat cap) i sabent que això podria impressionar-me i marejar-me, li vaig dir a la meva dona que, si això ocorria, aprofités per posar-me la vacuna; no hi hauria millora oportunitat que aquella! No va fer falta, la veritat; l’agulla de la vacuna gairebé no es nota, per aquesta raó, si algú tan aprensiu com jo és capaç de fer-ho, no hi ha dubte que qualsevol de vosaltres podria.