Testimonis imparables

Hola! Soc la Pilar i el 2012 vaig començar un llarg camí.

El meu viatge va començar al maig de 2012 quan em van diagnosticar un limfoma no Hodgkin, a partir d’aquesta data vaig començar a viure moltes coses. He passat per puncions, proves, quimioteràpies que m’obligaven a passar 5 dies a l’hospital, com eren de desagradables… I tot això fins arribar a realitzar el trasplantament. Primer de tot, van comprovar si els meus germans eren compatibles amb mi i, en cas de no ser-ho, em realitzarien un autotrasplantament.

D’entrada, la doctora m’havia dit que uns sis mesos segur que no podria treballar. La possibilitat de superació, segons la doctora, era d’entre el 50 i el 80 %, segons ella, alta, però també hi havia la possibilitat de patir una recaiguda al cap d’uns anys. Més clar no m’ho va poder explicar! Per cert, ho vaig agrair, volia saber a què m’estava enfrontant!

Sabent això, el que jo necessitava eren suport i ànims, no tot de cop, però sí de manera dosificada, ja que hauria de passar una temporada allunyada de tot. Vaig rebre visites dels meus éssers estimats i, sabeu què? També vaig rebre molts correus electrònics, una recopilació en més de 600 pàgines, us ho imagineu? SÓN MOLTÍSSIMS!

El 2013, exactament el 3 de maig, vaig saber que ho havia aconseguit (de moment). En cap de les proves, analítiques, biòpsies… hi havia indici de restes de la malaltia. La meva alegria era enorme! És cert que, malgrat la bona notícia, vaig haver de seguir algunes pautes que m’indicava la meva doctora, però sabia que poc a poc podria tornar a fer vida normal.

Va ser un any de molts canvis i de molt aprenentatge. La malaltia em va ensenyar a valorar la vida.

El 2018 vaig haver de tornar a realitzar-me un trasplantament de medul·la òssia per una recaiguda. Aquesta vegada, el donant era el meu germà. El trasplantament va fracassar per complet i 4 mesos més tard em vaig sotmetre a un altre trasplantament.

El 2023 m’he sotmès a una immunoteràpia CAR-T després d’una nova recaiguda del meu limfoma. Mai no m’he considerat una persona amb massa sentit de l’humor; reconec que el càncer me l’ha potenciat i, realment, no té res de divertit. Però riure i plorar forma part de la muntanya russa emocional que vius durant la malaltia”, explica la Pilar al seu blog (www.abracadesvirtuals.com).

El càncer em pot arribar a matar, però no estic disposada a permetre-li que mentalment pugui amb mi, entre altres coses perquè hi ha vida durant el càncer i perquè a vegades la malaltia et fa valorar el que realment val la pena en la vida i el que és totalment secundari. Com dic jo: I si tinc por? Doncs ho farem amb por.

Pilar